El concepte de cicle sísmic

Els continguts d’aquesta pàgina són extrets, amb modificacions menors, de la Història Natural dels Països Catalans, publicat en línia a https://www.enciclopedia.cat/historia-natural-dels-paisos-catalans/tectonica-activa-i-paleosismologia. Autor: Pere Santanach.

La conceptualització del cicle sísmic es deu al geòleg nord-americà Harry Fielding Reid (1859 – 1944), que va proposar-la després del terratrèmol de Califòrnia de l’any 1906. En lliscar bruscament la falla i produir-se el terratrèmol, la deformació elàstica es redueix dràsticament i torna a començar un procés d’acumulació de deformació elàstica que durarà fins al proper terratrèmol. Així, doncs, Reid va proposar que una falla produeix sismes cíclicament i que la durada d’aquests cicles depèn de la velocitat d’acumulació de deformació als voltants de la falla, és a dir, de la velocitat del moviment de la falla. Segons el model de Reid, com més gran és la taxa de desplaçament de les falles, més curt és el cicle sísmic.

El cicle sísmic es pot dividir en diferents períodes:

  • Període intersísmic (entre terratrèmols), al llarg del qual s’acomoda l’esforç en la deformació elàstica de les roques que van acumulant energia gradualment degut al lent moviment de les plaques tectòniques. Aquesta és la part més llarga del cicle sísmic amb durades molt variables de centenars d’anys a centenars de milers d’anys, depenent de la velocitat de deformació de la zona.
  • Període co-sísmic, en el qual s’alliberen parcialment o totalment i de forma sobtada els esforços acumulats en la deformació elàstica de les roques i es produeix el desplaçament de la falla. Una part d’aquesta deformació és permanent (el desplaçament de la falla i fracturació de les roques) i una altra és transitòria, corresponent a la transmissió d’ones sísmiques que radien enllà del lloc de trencament. La durada del desplaçament a la superfície de ruptura de la falla és d’uns pocs segons de forma que a nivell geològic el període co-sísmic representa un instant.
  • Període post-sísmic. Un cop produït el desplaçament de la falla que ha generat el terratrèmol, durant un període relativament curt es produeix una acomodació de la deformació en zones properes a la zona de trencament de la falla, sovint amb aparició de rèpliques. La durada d’aquest període és molt variable, però en relació a la durada del període inter-sísmic és de diversos ordres de magnitud menor.
 

El temps mitjà que separa dos sismes consecutius s’anomena període de recurrència i té una durada de l’ordre de deu a cent anys a les vores de la placa. A l’interior de les plaques poden haver-hi falles que produeixen terratrèmols amb períodes de recurrència de l’ordre de cent mil anys.

Aquest fet és important de cara a l’establiment de la perillositat sísmica. Vol dir que les falles que no han produït cap gran sisme en temps històrics poden estar acumulant deformació i en poden produir en el futur.

Aquesta possibilitat fa que en el cas de sistemes de falles que es mouen relativament lentament el període de recol·lecció de dades del període instrumental no és prou llarg per informar-nos de la probabilitat que s’hi produeixi un terratrèmol amb una determinada magnitud. En aquests casos, per conèixer el comportament potencial d’aquests sistemes de falles, cal allargar el període d’observació més enllà dels temps històrics fins a cobrir més d’un cicle sísmic. Això només es pot fer a partir de dades geològiques: és el camp de la paleosismologia. 

Precisament, la paleosismologia ha permès determinar sèries de terratrèmols produïts per una falla. Alhora, les investigacions en aquest àmbit
han pogut comprovar que si bé els terratrèmols són recurrents, no es compleix una ciclicitat tan senzilla com imaginava Reid. S’han trobat, per exemple, agrupacions temporals de terratrèmols amb curts períodes de recurrència separades entre elles per llargs períodes de temps. Cada falla té el seu propi comportament condicionat per unes circumstàncies locals que cal estudiar.