Intensitat sísmica i escales d'intensitat

Intensitat és un valor numèric discret que indica els efectes que un sisme ha produït a les persones, als edificis i a l’entorn natural. Un mateix sisme es pot manifestar amb intensitats molt variables en diferents localitats, depenent de la distància al focus sísmic i d’altres característiques del terreny.

Apartats pricipals d'aquesta pàgina:


Escales d'intensitat

La primera classificació simple de la intensitat de terratrèmols es va proposar a la dècada de 1780 i la primera escala d’intensitats pròpiament dita data de l’any 1828. El primer mapa d’intensitats sísmiques es va fer a la regió afectada pel Gran Terratrèmol Napolità de 1857.

El sismòleg Giuseppe Mercalli, l’any 1902, va proposar una escala d’intensitats amb una subdivisió en 12 graus, que va ser una de les primeres adoptades àmpliament. Aquesta escala va ser posteriorment millorada durant la dècada de 1950 i va passar a anomenar-se Escala de Mercalli Modificada (o MMS, d’acord amb les seves sigles en anglès), amb la introducció de les següents millores:

Les escales d’intensitat sísmica més emprades actualment a Europa són les MSK-64, o bé la seva actualització, anomenada EMS-98. Ambdues consideren una diferenciació en graus del I fins al XII, corresponent a una escala creixent de severitat dels efectes. Els valors d’intensitat s’expressen mitjançant nombres romans i, per tant, no accepten decimals. Els sismes de grau VI i VII causen danys lleus, els d’intensitat VII a IX són destructius i a partir del grau X són catastròfics. La intensitat es determina a partir d’informació sobre els efectes del terratrèmol que es recull per observació directa i d’enquestes a la població que l’ha experimentat.

En casos reals, a efectes pràctics, en l’estimació de la intensitat de terratrèmols, es recomana:

Per a obtenir una descripció detallada de l’estructura, conceptes i graus diferenciats en l’escala EMS-98 clica a aquest enllaç.

A partir de la dècada de 1990 també es va veure convenient comptar amb una escala d’intensitats complementària a les anteriors, que es basés en les alteracions que generen els terratrèmols als sistemes naturals. Aquesta idea es consolida l’any 2007 amb la proposta de l’escala d’Intensitat Sísmica Ambiental (ESI 2007). Aquesta escala es recomana únicament en els casos on els efectes sobre humans o estructures antròpiques són escasses o inexistents (per exemple en zones desèrtiques) i on les escales d’intensitat de referència queden saturades (és a dir, que no permeten discriminar prou bé entre les intensitats X a XII). Els efectes co-sismics més diagnòstics per discriminar entre aquestes intensitats són, entre els efectes primaris, fallament de la superfície i aixecament o subsidència tectònica i, entre els efectes secundaris, moviments en massa, esquerdes al terreny, liqüefacció, blocs desplaçats, tsunami i anomalies hidrològiques. L’escala ESI 2007 segueix la mateixa estructura de divisió en XII graus que les escales d’intensitat basades en els danys en elements antròpics.

Per obtenir una descripció gràfica dels efectes dels terratrèmols sobre el sistema natural que s’utilitzen per discriminar entre els nivells d’intensitats tal i com es defineixen a l’escala ESI 2007 clica en aquest enllaç.

Atenuació de la intensitat amb la distància a l'epicentre

La intensitat que es percep a la zona epicentral d’un terratrèmol generalment s’atenua amb la distància degut principalment a la suma de dos fenòmens:

La següent figura mostra gràficament com es redueixen les intensitats dels terratrèmols a mesura que s’augmenta la distància a l’epicentre, a causa dels fenòmens d’atenuació de les ones sísmiques.

Gràfic que mostra com, de forma general, es redueix la intensitat d’un terratrèmol a mesura que ens allunyem de la zona epicentral en una regió. Les corbes més gruixudes corresponen a valors enters de la magnitud expressada en l’escala Ms, i les corbes en línia discontínua corresponen divisions decimals. Per exemple, la figura indica que un terratrèmol de magnitud Ms igual a 4.0 s’experimenta amb una intensitat IV a la zona epicentral, amb intensitat III entre 6 i 30 km de distància, amb intensitat II entre 30 i 70 km i amb intensitat I entre 70 i aproximadament 150 km de distància. Noteu que l’escala vertical d’intensitats no té valors decimals i que l’eix horitzontal de distàncies està representat mitjançant una escala logarítmica. Gràfic modificat i adaptat per Raimon Pallàs (RISKNAT), a partir de gràfics originals extrets de https://doi.org/10.1007/s10950-020-09965-w

El gràfic anterior. permet imaginar com varien generalment els valors d’intensitat a mesura que ens allunyem de l’epicentre d’un terratrèmol. La recerca en sismologia sobre el comportament observat de molts terratrèmols en una regió determinada, permet desenvolupar les equacions que permeten construir aquests tipus de gràfics. A cada regió, en funció de les seves característiques, s’hi adaptarà una funció o una altra, i per tant, cada zona necessitarà un gràfic lleugerament diferent per tal de reflectir l’atenuació de forma realista.

Cal tenir en compte, a més, que la figura anterior és una gran simplificació de la la realitat: l’atenuació de la intensitat amb la distància a l’epicentre també està condicionada per la profunditat de l’hipocentre, factor no contemplat a la figura. A igualtat d’intensitat epicentral, en el cas d’un terratrèmol som, la reducció de la intensitat amb la distància tendeix a ser més ràpida que en el cas d’un terratrèmol profund.

Modificació de l'amplitud de l'ona per efecte de sòl o de lloc

Les ones sísmiques que arriben amb una determinada amplitud a una localització determinada es poden veure modificades (reduïdes o ampliades) depenent del comportament mecànic dels materials del subsol. Aquest fenomen s’anomena efecte de sòl o efecte de lloc i afecta els materials situats fins a algunes desenes de metres per sota la superfície del terreny, on es fonamenta qualsevol construcció o edifici.

Si hi ha contrastos marcats del tipus de materials al subsòl, aquest efecte pot provocar diferències rellevants en l’amplitud, freqüència i durada de les ones sísmiques, i per tant també en el grau de destrucció fins i tot dins d’un mateix barri. Per això, especialment en el cas d’infraestructures crítiques, la valoració acurada de l’efecte de lloc és un aspecte molt rellevant que requereix dur a terme estudis sismològics locals especialment dissenyats per determinar les característiques i gruix dels materials superficials i el seu comportament sísmic.

Les zones on l’amplitud de l’ona sísmica es pot veure més incrementada per l’efecte de lloc és on el subsol superficial està format per sediments detrítics fins (argiles, llims i sorres) sense consolidar (com, per exemple, zones on hi havia hagut un llac o maresmes actualment reblertes o dessecades). En el cas que la porositat dels sediments mantingui un elevat contingut en aigua, l’amplificació de l’ona sísmica pot ser encara més acusada i generar intensitats, fins i tot, més elevades que en la zona epicentral.

A part dels materials superficials, localment també es pot produir una amplificació anòmala de l’amplitud de les ones sísmiques en funció de certes característiques topogràfiques, tals com:

Selecció de material docent

Durada: 1’28»

Nivell d’ensenyament:ESO 

Llengua: Anglès

Títol: ¿How will three buildings, engineered equally, on different bedrock react to an earthquake? Buildings & Bedrock: Effects of amplification & liquefaction.

Font: EarthScope Consortium. 

https://www.iris.edu/hq/inclass/animation/ buildings__bedrock_effects_of_ amplification__liquefaction

El vídeo il·lustra de forma molt clara com poden afectar els materials superficials en l’amplificació de les ones sísmiques de diferents tipus. Edificis amb estructures equivalents però emplaçats en tres tipus diferents de materials (substrat rocós, sediments poc consolidats, i sorres i fangs saturats d’aigua) experimenten diferents amplituds d’ona i, per tant, intensitats diferents. L’amplificació de les ones és notable en materials poc consolidats. especialment si són materials de gra fi (sorres i fangs) saturats d’aigua.

Aquest efecte d’amplificació és poc acusat en el cas de les ones P, més notable en el cas de les ones S, i encara més marcat en el cas de les ones superficials. L’amplificació de les ones sísmiques en materials fins saturats d’aigua pot induir la liqüefacció (pas sobtat de comportament sòlid a líquid) dels materials superficials, capaç de de provocar l’enfonsament o el volcament fins i tot d’estructures ben construïdes amb criteri sismo-resistent. Les ones de baixa freqüència i elevada amplitud són les més destructives.