Paleosismologia
Els continguts d’aquesta pàgina són extrets, en part, de la Història Natural dels Països Catalans, en el seu apartat Tectònica activa i Paleosismologia (Autor: Pere Santanach), publicat en línia a https://www.enciclopedia.cat/historia-natural-dels-paisos-catalans/tectonica-activa-i-paleosismologia
Apartats pricipals d'aquesta pàgina:
Introducció
Estructures a la intersecció falla-superfície
Estructures relacionades amb la sacsejada sísmica
Caracterització d’una font sismogènica
Introducció
La paleosismologia estudia els terratrèmols que es van produir anteriorment als registrats en documents històrics.
La paleosismologia es basa en el fet que els grans terratrèmols (MagnitudValor numèric continu que quantifica la grandària o energia d’un sisme. Existeixen diverses escales de quantificació de la magnitud que no tenen límit superior i que s’expressen en nombres decimals. Malgrat que l’escala és oberta, des que es tenen registres de terratrèmols no s’ha arribat a mesurar cap sisme que arribi a la magnitud 10. La primera escala de magnitud que es va utilitzar és la de Richter, però actualment se n’utilitzen d’altres per tal de millorar la caracterització de cada terratrèmol depenent de la magnitud, distància a l’epicentre dels sismògrafs, i el tipus de sismògraf disponible. Tot i això, la magnitud és un valor que caracteritza un terratrèmol al seu lloc d’origen. Més > 6) produeixen, a la superfície, deformacions permanents en una àrea d’uns quants quilòmetres quadrats. Aquestes deformacions les podem trobar:
al llarg de la traça de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més sismogènica (la intersecció de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més amb la superfície del terreny) i donar lloc a escarpaments de fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més, o bé;
distribuïdes en una àrea més àmplia.
Aquestes últimes poden estar directament associades al lliscament que ha tingut lloc a la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més en profunditat o relacionades amb la sacsejada sísmica i, per tant, ser independents de la geometria de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més, la seva localització, la quantitat de lliscament, etc.
La majoria de les deformacions cosísmiques (les que es produeixen durant un terratrèmolUn terratrèmol és una vibració del terreny produïda per l’arribada d’ones elàstiques que viatgen fins el punt d’observació des d’una zona on hi ha hagut un moviment brusc a l’escorça terrestre, una explosió, o bé un impacte. Més) que són permanents creen desnivells al terreny afectat que afavoreixen que s’esdevinguin nous processos sedimentaris i erosius. Els dipòsits i les formes del terreny que en resulten, juntament amb les estructures formades en els dipòsits preexistents, constitueixen el registre geològic dels paleoterratrèmols.
La datació del material geològic i de les formes del terreny és un pas clau en la quantificació dels processos de deformació. Existeix una bateria de mètodes per datar, tots molt enginyosos i que requereixen laboratoris amb un elevat grau d’especialització. Cada mètode és aplicable a uns materials i condicions d’aflorament concrets i té els seus propis límits pel què fa al rang temporal d’aplicació. El mètode d’elecció en cada cas depèn de la disponibilitat de certs materials i del rang d’edat esperable i, evidentment del pressupost. Els mètodes actualment més utilitzats en paleosismologia són:
- Radiocarboni (també anomenat Carboni-14). Requereix mostres de matèria orgànica (idealment restes vegetals o de carbó procedent d’incendis, o bé menys idealment restes animals, incloent closques de mol·lusc). És dels mètodes més precisos, però el seu rang temporal d’aplicació es restringeix aproximadament als darrers 55 ka (55.000 anys).
- Luminescència per estimulació òptica (OSL en les seves sigles en anglès). Requereix mostres de material detrític fi (llims i sorres fines riques en quars o feldspat) que abans del seu enterrament dins del sediment hagués rebut una dosi efectiva de llum al llarg del seu viatge en superfície per tal que el cronòmetre natural s’hagi posat a zero. Per tant es data el moment d’enterrament del material. El rang d’aplicació temporal varia d’acord amb la tècnica concreta, i en condicions ideals estén la possibilitat de datació fins aproximadament 500ka (500.000 anys).
- Núclids cosmogènics (diversos mètodes entre els quals els més utilitzats són Beril·li-10 (si els materials disponibles són rics en quars) i Clor-36 (si els materials disponibles són rics en carbonats. Aquests són mètodes que permeten datar el moment en què una determinada superfície ha quedat exposada a la radiació còsmica, o bé moments en què els materials han quedat enterrats i han deixat de ser exposats a la radiació (en aquest darrer cas s’utilitza el parell de núclids Beril·li-10 i Alumini-26). El rang temporal d’aplicació és molt variable però generalment abraça des d’uns pocs milers d’anys a algun milió d’anys.
Qualsevol edat calculada per algun dels mètodes de datació analítics té la seva incertesa, que depèn del mètode i que sempre augmenta amb l’increment d’edat (p.ex. 7.930 ±30 anys en una mostra de radiocarboni, o 76.8 ± 5.6 ka en una mostra de OSL). A l’hora de datar materials o formes és clau partir d’una bona interpretació del registre geològic i elaborar una estratègia efectiva de presa de mostres per poder reduir les incerteses d’edat sense fer créixer desmesuradament el pressupost. Tot i així, la despesa en datacions és una de les més rellevants en qualsevol projecte de recerca paleosismològica.
Estructures a la intersecció falla-superfície
Si estudiem bé els resultats de les deformacions cosísmiques permanents i dels processos d’acomodació posteriors podem deduir informació valuosa del funcionament de terratrèmols antics.
Els treballs de paleosismologia a la traça d’una fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més requereixen trobar talls d’afloraments naturals o, més habitualment, excavar rases artificialment per poder observar els sediments recents afectats pel moviment de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més que ens interessa estudiar. Les rases paleosismològiques habitualment s’excaven fins una profunditat d’aproximadament 3 m i amb parets força verticals, tot i que excepcionalment es poden excavar a major profunditat i de forma esglaonada.
La correcta elecció del lloc on s’excava la rasa és clau per a obtenir bons resultats. Cal buscar llocs, mitjançant un estudi geomorfològic previ, on la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més afecti els sediments superficials més recents, però on aquests tinguin poc gruix. Si excavem on no hi ha sediments recents, ens quedem sense informació del moviment de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més. Si, per contra, ho fem en una zona on els nivells dels materials recents són massa gruixuts, obtindrem informació de molt pocs o de cap esdeveniment sísmic, perquè no podrem trobar un nombre de nivells rellevant que ens marquin com s’ha produït la deformació prou a prop de la superfície.
Esquema que exemplifica l’evolució d’un escarpament de fallaRessalt o esglaó en la topografia generat pel moviment d’una falla que trenca i desplaça la superfície del terreny. Els escarpaments de falla tendeixen a observar-se com a lineacions relativament rectilínies damunt del terreny. Es poden generar escarpaments de falla a partir de falles normals, falles inverses i falles direccionals. Extret de Stewart and Hancock. Episodes, Vol 13, 4, 256-263 Més de component normal que talla els materials d’un ventall al·luvial. Les imatges corresponen al què podríem observar si féssim un tall vertical del terreny (una rasa amb una profunditat de l’ordre de 3 metres) perpendicularment a la direcció de la traça de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més. a) La sedimentació a partir de fluxos torrencials procedents de la banda esquerra ha donat lloc a l’acumulació de nivells de graves i sorres estratificades que formen les unitats 1, 2 i 3; b) El lliscament sobtat d’una fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més provoca un terratrèmolUn terratrèmol és una vibració del terreny produïda per l’arribada d’ones elàstiques que viatgen fins el punt d’observació des d’una zona on hi ha hagut un moviment brusc a l’escorça terrestre, una explosió, o bé un impacte. Més, desplaça els nivells del ventall al·luvial, trenca la superfície del terreny, provoca l’enfonsament del bloc de la dreta (amb un salt vertical SV 1) i la formació d’un escarpament de fallaRessalt o esglaó en la topografia generat pel moviment d’una falla que trenca i desplaça la superfície del terreny. Els escarpaments de falla tendeixen a observar-se com a lineacions relativament rectilínies damunt del terreny. Es poden generar escarpaments de falla a partir de falles normals, falles inverses i falles direccionals. Extret de Stewart and Hancock. Episodes, Vol 13, 4, 256-263 Més amb l’obertura d’una fissura de separació entre els dos blocs; c) L’escarpament de fallaRessalt o esglaó en la topografia generat pel moviment d’una falla que trenca i desplaça la superfície del terreny. Els escarpaments de falla tendeixen a observar-se com a lineacions relativament rectilínies damunt del terreny. Es poden generar escarpaments de falla a partir de falles normals, falles inverses i falles direccionals. Extret de Stewart and Hancock. Episodes, Vol 13, 4, 256-263 Més resulta inestable durant la sacsejada sísmica i durant un temps posteriorment i s’erosiona ràpidament per moviment en massa i escolament superficial d’aigua. Els materials mobilitzats es dipositen al peu de l’escarpament, reblint la fissura i formant un tascó de materials de vessant (tascó col·luvial) sense estratificació (sediments massius). Un cop dipositat el tascó col·luvial amb el pas del temps amb l’exposicióPersones, propietats, sistemes o altres elements presents en zones potencialment afectables per algun perill. Més a la superfície es pot formar un sòl edàfic, representat en línia discontínua; d) Es produeix un nou desplaçament de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més amb enfonsament del bloc de la dreta i un nou salt vertical (SV 2). L’escarpament de fallaRessalt o esglaó en la topografia generat pel moviment d’una falla que trenca i desplaça la superfície del terreny. Els escarpaments de falla tendeixen a observar-se com a lineacions relativament rectilínies damunt del terreny. Es poden generar escarpaments de falla a partir de falles normals, falles inverses i falles direccionals. Extret de Stewart and Hancock. Episodes, Vol 13, 4, 256-263 Més augmenta de salt i la seva nova erosió afavoreix la formació d’un segon tascó col·luvial (unitat 5) que se superposa al sòl format anteriorment. Amb la nova estabilitat es forma un segon sòl damunt la unitat 5 (en línia discontínua); e) Nous fluxos torrencials aporten més nivells de graves i sorres estratificats que recobreixen les unitats anteriors i suavitzen el ressalt de l’escarpament de fallaRessalt o esglaó en la topografia generat pel moviment d’una falla que trenca i desplaça la superfície del terreny. Els escarpaments de falla tendeixen a observar-se com a lineacions relativament rectilínies damunt del terreny. Es poden generar escarpaments de falla a partir de falles normals, falles inverses i falles direccionals. Extret de Stewart and Hancock. Episodes, Vol 13, 4, 256-263 Més. Mecanismes molt semblants es poden produir en un context de falles contractives (falles inverses), tot i que en aquest cas el cabussament de les falles tendeix a ser més baix.
La identificació dels tascons col·luvials en un registre com el que il·lustra la figura és clau a l’hora de determinar l’existència de paleoterratrèmols. Els tascons es formen durant un període relativament curt de temps durant i poc després del desplaçament sobtat de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més, de la ruptura i del desnivellament de la superfície. Per tant, cada tascó el podem associar al registre d’un gran terratrèmolUn terratrèmol és una vibració del terreny produïda per l’arribada d’ones elàstiques que viatgen fins el punt d’observació des d’una zona on hi ha hagut un moviment brusc a l’escorça terrestre, una explosió, o bé un impacte. Més, ja que són els terratrèmols de magnitudValor numèric continu que quantifica la grandària o energia d’un sisme. Existeixen diverses escales de quantificació de la magnitud que no tenen límit superior i que s’expressen en nombres decimals. Malgrat que l’escala és oberta, des que es tenen registres de terratrèmols no s’ha arribat a mesurar cap sisme que arribi a la magnitud 10. La primera escala de magnitud que es va utilitzar és la de Richter, però actualment se n’utilitzen d’altres per tal de millorar la caracterització de cada terratrèmol depenent de la magnitud, distància a l’epicentre dels sismògrafs, i el tipus de sismògraf disponible. Tot i això, la magnitud és un valor que caracteritza un terratrèmol al seu lloc d’origen. Més 6 i superiors els que poden arribar a trencar la superfície del terreny. La formació dels sòls es produeix durant el període d’estabilitat de la superfície, posteriorment a la formació de cada tascó col·luvial i pot ajudar a individualitzar i a detectar cada tascó.
Una successió de tascons col·luvials en el bloc enfonsat pot traduir-se, per tant, en una successió de terratrèmols. La magnitudValor numèric continu que quantifica la grandària o energia d’un sisme. Existeixen diverses escales de quantificació de la magnitud que no tenen límit superior i que s’expressen en nombres decimals. Malgrat que l’escala és oberta, des que es tenen registres de terratrèmols no s’ha arribat a mesurar cap sisme que arribi a la magnitud 10. La primera escala de magnitud que es va utilitzar és la de Richter, però actualment se n’utilitzen d’altres per tal de millorar la caracterització de cada terratrèmol depenent de la magnitud, distància a l’epicentre dels sismògrafs, i el tipus de sismògraf disponible. Tot i això, la magnitud és un valor que caracteritza un terratrèmol al seu lloc d’origen. Més mínima de cada terratrèmolUn terratrèmol és una vibració del terreny produïda per l’arribada d’ones elàstiques que viatgen fins el punt d’observació des d’una zona on hi ha hagut un moviment brusc a l’escorça terrestre, una explosió, o bé un impacte. Més associat a cada tascó la podem estimar a partir del desplaçament experimentat entre els dos blocs separats per la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més. Si som capaços de datar cada un o alguns d’aquests tascons, podrem caracteritzar la successió de terratrèmols que s’han esdevingut en una fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més determinada. Si les condicions d’aflorament són prou bones, a partir d’aquests registres indirectes dels terratrèmols i de les estructures de deformació podem determinar, , les característiques bàsiques de diversos terratrèmols (quan es van produir i quina magnitudValor numèric continu que quantifica la grandària o energia d’un sisme. Existeixen diverses escales de quantificació de la magnitud que no tenen límit superior i que s’expressen en nombres decimals. Malgrat que l’escala és oberta, des que es tenen registres de terratrèmols no s’ha arribat a mesurar cap sisme que arribi a la magnitud 10. La primera escala de magnitud que es va utilitzar és la de Richter, però actualment se n’utilitzen d’altres per tal de millorar la caracterització de cada terratrèmol depenent de la magnitud, distància a l’epicentre dels sismògrafs, i el tipus de sismògraf disponible. Tot i això, la magnitud és un valor que caracteritza un terratrèmol al seu lloc d’origen. Més mínima deurien tenir).
La datació d’un tascó col·luvial, mitjançant diverses tècniques en funció dels materials presents i de la seva edat, informa sobre l’edat del terratrèmolUn terratrèmol és una vibració del terreny produïda per l’arribada d’ones elàstiques que viatgen fins el punt d’observació des d’una zona on hi ha hagut un moviment brusc a l’escorça terrestre, una explosió, o bé un impacte. Més que ha precedit la seva formació.
Seguint l’exemple anterior, aquesta imatge representa el cas senzill de la utilització de datacions en treballs de paleosismologia amb l’objectiu d’acotar les edats de paleoterratrèmols. Per simplicitat no s’hi expressen es incerteses en les edats. Imaginem que inicialment només disposem de les edats indicades en color negre (ka fa referència a milers d’anys). A partir d’aquest registre, un cop interpretada l’existència de dos tacons al·luvials, podem deduir que s’han produït dos grans terratrèmols entre aproximadament 15 ka (el final de la sedimentació de la unitat 3) i 2 ka abans del present (abans de l’inici de la unitat 6). Sense comptar amb les edats dels tascons col·luvials, les edats dels paleoterratrèmols ens queden pobrament acotades. El salt vertical total associat als dos terratrèmols és mesurable a partir del desplaçament de les bases de les unitats 2 o 3, mentre que la magnitudValor numèric continu que quantifica la grandària o energia d’un sisme. Existeixen diverses escales de quantificació de la magnitud que no tenen límit superior i que s’expressen en nombres decimals. Malgrat que l’escala és oberta, des que es tenen registres de terratrèmols no s’ha arribat a mesurar cap sisme que arribi a la magnitud 10. La primera escala de magnitud que es va utilitzar és la de Richter, però actualment se n’utilitzen d’altres per tal de millorar la caracterització de cada terratrèmol depenent de la magnitud, distància a l’epicentre dels sismògrafs, i el tipus de sismògraf disponible. Tot i això, la magnitud és un valor que caracteritza un terratrèmol al seu lloc d’origen. Més del desplaçament mínim per cada en cada un dels dos terratrèmols es pot aproximar a partir del gruix del tascó col·luvial corresponent. Si a més, som capaços de trobar material datable en els tascons col·luvials (edats en blau), l’edat dels terratrèmols pot quedar molt més ben acotada. En aquest cas, tindríem que aquesta branca de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més no sembla haver-se desplaçat entre 54 i 15 ka (no hi ha tascons col·luvials dins d’aquest període), però que si que ho ha fet en dues ocasions, un cop al voltant de 7 ka i un altre al voltant de 5 ka. Aquest tall també ens indica que la branca de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més observable en aquesta localitat no s’ha desplaçat posteriorment a 5 ka. El fet que la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més hagi trencat la superfície dos cops en un interval de només 2000 anys, i que no hagi tornat a trencar des de fa 5000 anys ens pot fer pensar que la probabilitat de nou trencament és molt elevada, o bé que la deformació de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més en profunditat s’ha distribuït cap a alguna altra branca superficial que hauria pogut trencar en algun moment posterior a 5 ka. Si aquesta branca de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més que hauria pogut trencar posteriorment a 5ka no afecta a materials detrítics recents, perdrem la possibilitat de comprovar l’existència o no de possibles terratrèmols no detectats. Cal tenir en compte que el registre paleosismològic no ens donarà mai una visió completa del funcionament d’una fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més, però si que ens indica la quantitat mínima de terratrèmols dins del període datat i la magnitudValor numèric continu que quantifica la grandària o energia d’un sisme. Existeixen diverses escales de quantificació de la magnitud que no tenen límit superior i que s’expressen en nombres decimals. Malgrat que l’escala és oberta, des que es tenen registres de terratrèmols no s’ha arribat a mesurar cap sisme que arribi a la magnitud 10. La primera escala de magnitud que es va utilitzar és la de Richter, però actualment se n’utilitzen d’altres per tal de millorar la caracterització de cada terratrèmol depenent de la magnitud, distància a l’epicentre dels sismògrafs, i el tipus de sismògraf disponible. Tot i això, la magnitud és un valor que caracteritza un terratrèmol al seu lloc d’origen. Més mínima de cada desplaçament.
El cas dels tascons col·luvials és només un exemple de la varietat de formes i estructures que arran de fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més poden posar de manifest l’ocurrència de terratrèmols. Un altre tipus d’estructura que pot donar també molta informació són els canals torrencials desplaçats per falles direccionals (amb component de moviment horitzontal). En aquest cas, les rases paleosismològiques cal excavar-les paral·lelament i a banda i banda de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més direccional. Aquesta disposició de les rases permet observar antics canals (paleocanals) reblerts de graves inclosos en la resta de materials del ventall al·luvial que han quedat tallats i desplaçats pel moviment de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més. Si som capaços de distingir el mateix canal a banda i banda de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més podrem mesurar el desplaçament lateral que ha experimentat. Si mitjançant datacions aconseguim atribuir una edat a aquest canal desplaçat podrem calcular un índex mitjà de desplaçament lateral en m/Ka (metres per cada miler d’anys). Aquest tipus de dada no ens informa sobre les característiques de paleoterratrèmols individuals, però és de gran valor, perquè pot integrar una història més llarga de desplaçaments a base de diversos terratrèmols i proporciona una velocitat mitjana de desplaçament de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més. Aquesta està directament lligada amb el grau d’activitat de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més i amb la seva perillositat.
Estructures relacionades amb la sacsejada sísmica
La liqüefacció és el procés de transformació d’un material granular saturat en aigua d’un estat sòlid a un estat líquid. El canvi d’estat el provoca un increment de la pressió de l’aigua intersticial i una reorganització dels grans. Aquest increment pot ser causat pel sacsejament provocat per ones sísmiques en determinades condicions litològiques i de nivell freàtic, però també pot ser degut a altres processos com ara la càrrega de sediments.
La liqüefacció provoca la distorsió dels sediments susceptibles. Aquests poden migrar al llarg de discontinuïtats (esquerdes o estratificació) i també pot trencar i migrar cap les capes sobrejacents i formar estructures característiques en superfície tals com volcans de sorra o fang. Aquests tipus d’estructures també es poden trobar en l’estudi de rases paleosismològiques i poden permetre d’argumentar l’existència de paleoterratrèmols. La presència d’estructures de liqüefacció implica un nivell mínim de sacseig que se sol donar en terratrèmols amb magnituds superiors a 5,5.
La constatació que determinades estructures de liqüefacció es van formar de manera simultània a diferents llocs d’una certa àrea permet interpretar-les com a cosísmiques. Excepte en casos molt excepcionals, no es pot treure cap informació sobre la localització de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més sismogènica, la seva geometria ni la cinemàtica, atès que la liqüefacció no té cap relació directa amb la font sísmicaMecanisme natural o artificial que genera ones sísmiques que es transmeten per les característiques elàstiques el medi. Es pot generar per lliscament sobtat, explosió, implosió o impacte. Més, sinó que està condicionada per característiques locals favorables.
Caracterització geològica d'una font sismogènica
Les fonts sismogèniques es caracteritzen a partir de les aproximacions directes i indirectes breument apuntades, juntament amb tècniques de datació de sediments i tota la informació geològica disponible. Els paràmetres sísmics són: la longitud, direcció i cabussament de la falla, així com la direcció i sentit del moviment sobre el pla de fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més; la taxa de lliscament per un determinat interval de temps; el desplaçament per esdeveniment, obtingut a partir de l’observació en rases o de modelitzacions; el període mitjà de recurrència, que és el temps que separa dos grans esdeveniments d’una mateixa fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més; el temps transcorregut des de l’últim gran esdeveniment ocorregut en una fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més, i el terratrèmolUn terratrèmol és una vibració del terreny produïda per l’arribada d’ones elàstiques que viatgen fins el punt d’observació des d’una zona on hi ha hagut un moviment brusc a l’escorça terrestre, una explosió, o bé un impacte. Més màxim esperable per una fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més específica. La magnitudValor numèric continu que quantifica la grandària o energia d’un sisme. Existeixen diverses escales de quantificació de la magnitud que no tenen límit superior i que s’expressen en nombres decimals. Malgrat que l’escala és oberta, des que es tenen registres de terratrèmols no s’ha arribat a mesurar cap sisme que arribi a la magnitud 10. La primera escala de magnitud que es va utilitzar és la de Richter, però actualment se n’utilitzen d’altres per tal de millorar la caracterització de cada terratrèmol depenent de la magnitud, distància a l’epicentre dels sismògrafs, i el tipus de sismògraf disponible. Tot i això, la magnitud és un valor que caracteritza un terratrèmol al seu lloc d’origen. Més del màxim terratrèmolUn terratrèmol és una vibració del terreny produïda per l’arribada d’ones elàstiques que viatgen fins el punt d’observació des d’una zona on hi ha hagut un moviment brusc a l’escorça terrestre, una explosió, o bé un impacte. Més es calcula a partir de l’àrea de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més i el desplaçament cosísmic.
El període mitjà de recurrència es pot obtenir a partir de les observacions d’esdeveniments individuals a les rases o es pot calcular si es coneix l’índex de lliscament i el desplaçament per esdeveniment. Normalment es troben períodes de recurrència més grans si es dedueixen dels esdeveniments individuals observats a les rases que no pas si es calculen a partir de la taxa de lliscament i el salt per esdeveniment. Això es deu a la falta de completesa del registre a les rases. El període de recurrència, juntament amb el temps transcorregut des de l’últim gran esdeveniment ocorregut en una fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més, són elements crítics per a avaluar la probabilitat d’ocurrència d’un gran terratrèmolUn terratrèmol és una vibració del terreny produïda per l’arribada d’ones elàstiques que viatgen fins el punt d’observació des d’una zona on hi ha hagut un moviment brusc a l’escorça terrestre, una explosió, o bé un impacte. Més en un període de temps determinat.
Sovint alguns d’aquests paràmetres no poden ser deduïts directament de les observacions i aleshores s’han de calcular a partir de les dades disponibles assumint un model d’alliberament de la deformació de periodicitat simple.
Relacions empíriques entre la magnitudValor numèric continu que quantifica la grandària o energia d’un sisme. Existeixen diverses escales de quantificació de la magnitud que no tenen límit superior i que s’expressen en nombres decimals. Malgrat que l’escala és oberta, des que es tenen registres de terratrèmols no s’ha arribat a mesurar cap sisme que arribi a la magnitud 10. La primera escala de magnitud que es va utilitzar és la de Richter, però actualment se n’utilitzen d’altres per tal de millorar la caracterització de cada terratrèmol depenent de la magnitud, distància a l’epicentre dels sismògrafs, i el tipus de sismògraf disponible. Tot i això, la magnitud és un valor que caracteritza un terratrèmol al seu lloc d’origen. Més dels terratrèmols i l’àrea de ruptura (a dalt) i la longitud de la ruptura en superfície (a baix). La línia de regressió ha estat calculada a partir de les observacions en falles normals, inverses i de direcció. Els gràfics mostren la línia de regressió de les dades originals que, en realitat, es distribueixen en una franja força més ampla.
Gràfics adaptats de Wells i Coppersmith (1994) New empirical relationships among Magnitude, Rupture Length, Rupture Width, Rupture Area, and Rupture Displacement. Bulletin of the Seismological Society of America, 85, 4, 974-1002.