Què sabem dels terratrèmols
En aquesta pàgina introduïm els conceptes bàsics sobre terratrèmols en general, sense referència regional a la Península Ibèrica. A mesura que exposem els continguts teòrics més rellevants hi recollim una «Selecció de material docent», corresponent a recursos ja existents (vídeos i textos d’explicació d’experiments) que poden ajudar a l’alumnat en la comprensió dels conceptes clau. De cada un d’aquests materials complementaris en fem un breu resum per ajudar al professorat en el seu procés de tria.
La comprensió de l’origen dels terratrèmols queda actualment emmarcada en la Teoria de la Tectònica de plaques. Aquesta ens proporciona una comprensió global basada en la subdivisió de l’escorça i el mantell superior en plaques litosfèriques. Les vores d’aquestes plaques aproximadament rígides són les zones on la velocitat de deformació de l’escorça és més elevada. És en aquestes franges llargues i estretesde l’escorça on hi ha més falles actives i una major freqüència i concentració de terratrèmols. La imatge correspon a una experiència didàctica guiada per María Ortuño (Grup de Recerca en Riscos Naturals RISKNAT). Foto: Azora Films.
Fa més de 2000 anys, a l’antiga Grècia, Aristòtil va proposar que l’origen dels sismes era un vent que quedava atrapat a l’interior de coves. Explicacions similars es van utilitzar fins molts segles més tard. Per exemple, després del terratrèmolUn terratrèmol és una vibració del terreny produïda per l’arribada d’ones elàstiques que viatgen fins el punt d’observació des d’una zona on hi ha hagut un moviment brusc a l’escorça terrestre, una explosió, o bé un impacte. Més destructiu de l’any 1807 a Pinos Puente (Granada), es va proposar reobrir un gran pou de l’època musulmana per permetre la sortida i circulació d’aire subterrani amb la finalitat d’evitar futurs sismes.
A Europa, l’estudi dels terratrèmols va fer un pas endavant en temps de la Il·lustració gràcies a les discussions científiques esperonades pels sismes de Lisboa (1755) i d’Arenas del Rey (Granada, 1884). A partir d’aquest esdeveniment es qüestionen les explicacions de tipus religiós que relacionaven els terratrèmols amb càstigs divins.
Cap al 1800, durant els seus viatges als Andes, l’astrònom, humanista, naturalista i explorador alemany Alexander von Humboldt va descriure els efectes de grans sismes i erupcions volcàniques i va fer referència als sismes com una causa de l’aixecament de relleus muntanyosos.
Posteriorment, el geòleg britànic Charles Lyell, arran del sismeVegi’s terratrèmol Més de 1853 a Nova Zelanda, va aportar una de les primeres descripcions que relacionaven els sismes amb fenòmens produïts per falles geològiques. Però no va ser fins a inicis del segle XX quan es va acceptar de manera general que els sismes resulten de la deformació de l’escorça terrestre i que les falles en són la seva manifestació directa en superfície. Després del sismeVegi’s terratrèmol Més de 18 d’abril de 1906 a San Francisco (California), aquesta teoria va quedar confirmada gràcies a la cartografia detallada de la ruptura en superfície de la fallaUna falla és una discontinuïtat o fractura a l’escorça terrestre que separa dues masses rocoses que han experimentat moviment relatiu entre elles. Quan aquest moviment relatiu entre blocs rocosos separats per una falla es produeix de forma brusca es genera un terratrèmol. Més de San Andreas, amb una longitud de més de 450 km.
Als enllaços següents hi responem una sèrie de preguntes sobre conceptes bàsics relacionats amb els terratrèmols en general. Associat a cada pregunta, proporcionem i comentem una selecció de material docent de suport, accessible a internet: